El Gos Rater Valencià

IINTRODUCCIÓ

El Gos Rater Valencià és un gos de talla petita i capa variable. A més, la seua complexió atlètica li proporciona agilitat i força malgrat la seua reduïda grandària. Aquesta raça ha estat lligada tradicionalment a la cacera de petites peces com són els rosegadors i conills. També se’l considera un excel·lent guardià de la casa, i encara que el seu aspecte no és massa ferotge, avisa amb lladrucs davant qualsevol cosa que li cride l’atenció.

Encara que hui en dia la pràctica de la cacera de rosegadors es troba en desús, el Gos Rater Valencià sha adaptat perfectament a la vida quotidiana i actualment, tant per les seues característiques morfològiques, com etològiques, susa més com a animal de companyia que com a caçador. A més, en el cas concret de València, la desaparició progressiva de lhorta, a causa del desmesurat creixement urbanístic i lespeculació del sòl, es transmet en la pèrdua dun modo de vida ancestral i un paisatge únic i irrepetible, tot incloent el Gos Rater Valencià en aquest procés, malgrat ser lúnic representant oficial de les nostres races canines.

Gos Rater Valencià

Gos Rater Valencià

1. ORIGEN I HISTÒRIA

El Gos Rater Valencià és una raça canina originària del País Valencià. Ja des del segle XVI, es constata lexistència d‘aquests gossos. En alguns tractats de l‘època s‘hi descriuen diferents tipus de gossos existents en l‘antic Regne de València com el Canis villaticus o Gos de l’Horta, definit com “el gos de la gent del camp o de lhorta”.

Posteriorment, en el segle XVIII, passen a ser coneguts com a Gos Albelloner (gos de séquies) i que responien a la definició de gossos petits que serveixen per a lladrar a qui passa o a qui va a entrar a alguna casa”.

Les denominacions posteriors per al Gos Rater Valencià han estat moltes, com per exemple: Ratador Valencià, Gos Ratoner Valencià, Rateret, etc., i totes fan referència a la seua aptitud com a caçador de rosegadors.

No obstant això, hi ha una altra denominació genuïnament valenciana que és Fusterier (gos de fusters), amb la qual cosa, als gossos d’aquest gremi sels denominava fusteriers o fusterierets.

 

1.1. Denominació oficial de la raça.

Pel que fa a la denominació actual, convé recordar que el nom oficial de la raça és el de Gos Rater Valencià, ja que s’observa una molt diversa denominació, sovint incorrecta (Ca (de) Rater Valencià, Ratonero Valenciano, etc), i és per això que volem justificar aquesta denominació oficial.

Començarem amb el substantiu Gos, ja que resulta necessari el seu ús, a causa de la denominació coincident con un rat-penat riberenc, al qual se‘l denomina oficialment Ratonero Valenciano (Myotis capaccinii o Rhinolophus mehelyi).                              
              
A més, si tenim en compte levolució de la nostra llengua al llarg de la història, el terme Gos ha quedat fixat a la zona costera peninsular, mentre que el substantiu Ca, quedà relegat a les Illes Balears des de fa moltes dècades, fruit del seu aïllament geogràfic. D‘aquesta manera, aquest darrer terme ha quedat en desús en la península i és considerat com a arcaisme. Podem citar com a exemple, el cas del Gos d’Atura Català a Catalunya i el Ca de Bestiar a les Balears.

Pel que fa al mot Rater, tenim la necessitat de definir com a tal, com especifiquen diversos diccionaris de la nostra llengua, “amb tendència a caçar rates”, per la qual cosa el seu ús és correcte; i no ho és, en canvi, la seua traducció al castellà Ratonero (caçador de ratolins), encara que es pot acceptar aquesta denominació, a causa de la generalització del terme.

Finalment, considerem necessari i imprescindible l‘ús del gentilici Valencià, a fi de determinar-ne el seu origen i procedència. Així doncs, esperem que la denominació oficial Gos Rater Valencià, siga la que s‘use en qualsevol event en què se cite o es presente la nostra raça, i acceptarem com a segona denominació, en llengua castellana Perro Ratonero Valenciano.

 

1.2. Origen de la raça.

Tornant a la història del Gos Rater Valencià, hi ha teories que intenten justificar l’aparició de la raça mitjançant encreuaments realitzats amb gossos autòctons valencians i Terriers (Fox o Toys), però n’estem convençuts que totes aquestes idees són incorrectes i injustificades, i queden descartades a causa del preu elevat de mercat que tenien aquells exemplars. Per una altra banda, el Gos Rater Valencià ha romàs vinculat a la vida rural, sempre escassa de recursos i, a més a més, haguera estat necessària una massiva importació de Terriers per a produir un mestissatge que donara com a resultat l’aparició d’una nova raça.

Creem que en la formació d’aquesta raça no ha influït cap de les races esmentades, tal com ha ocorregut en d’altres races autòctones, exceptuant els inevitables i catastròfics mestissatges, fruit de les diverses modes. Per a justificar aquestes afirmacions, cal entendre que el Gos Rater Valencià no és un Fox (caçador de guineus), ni tampoc és un Terrier (gos de cau).

Per una altra banda, el nostre gos tampoc no és un Toy (joguina), sinó un gos petit (no deforme), i sense cap senyal de tipus degeneratiu pròpies de l’“enanisme” artificial dels Toy. Podem concloure aquesta explicació, dient que el Gos Rater Valencià no és fruit d’una mera casualidad, sinó del resultat d’una perfecta simbiosi “utilitat-treball”, mantinguda i transmesa al llarg de moltes generacions.

 

1.3. Funcionalitat.

Antigament, en lagricultura es treballava amb cavalls i el Gos Rater Valencià es trobava present a les quadres eliminant les rates que hi havia entre la palla. As, en els pobles riberencs de lAlbufera es caçaven les rates daigua o rates de larròs (arvicola amphibius o arvicola sapidus), exemplars duns 22 cm de llarg, amb el dors negrenc i el ventre més clar, que salimentaven de cereals, arrels, granotes i petits crustacis.

En aquells temps d‘escassesa carestia, les rates daigua eren molt estimades per a lelaboració de plats típics com la paella, i la seua cacera es duia a terme entre els mesos de setembre i febrer, fins i tot, arribà a ser quasi professional aquesta pràctica

Aquest costum ha sobreviscut fins als nostres dies i encara es pot observar com els llauradors van als arrossars amb els seus gossos i una eina semblant a una forca(catxava), formada per un llarg ganxo de ferro acabat en un punxó. També disposen una xarxa en forma dembut, que sancora a lentrada del cau mitjançant una forquilla (retola). El Gos Rater Valencià sencarrega de traure les rates d’aigua , mentre el caçador les mata amb l‘esmentada eina, una vegada shan introduït a la xarxa. Fins i tot, de vegades és el mateix gos qui s’enfronta a la rata i la caça.

A banda d’aquests tipus de pràctiques, el Gos Rater Valencià s’usa en les tirades de tords i la cacera del conill, per a les quals gaudeix d’una gran popularitat, a causa de l’interés que demostra per les peces i l’absència de signes de fatiga que manifesta.

1.4. Concentracions i estudis racials.

Per una altra banda, si volem remuntar-nos a les primeres concentracions de la raça, no podem deixar de citar en Franco Ricart Martínez, encarregat de realitzar els exàmens als 23 exemplars presentats en la primera concentració que tingué lloc en el marc de l’Exposició de València l’any 1994.

Tampoc no podem ignorar el treball realitzat per la veterinària Na María José Cárcel Rubio, que continuà els estudios descriptius i de caracterització de la raça i que acabaren en la presentació d’una tesi doctoral sobre el Gos Rater Valencià.

També cal esmentar la col·laboració de la Societat Valenciana per al Foment de les Races Canines, i més concretament del seu President, En Julio Such Miralles, que ens donà suport sempre que se li demanà. A més a més, es canvià l’anagrama de la Canina en què figurava un Galgo Espanyol per la silueta d’un Gos Rater Valencià.

També cal recordar, que l’abril de 2003, es  presentà la sol·licitud de reconeixement oficial del Gos Rater Valencià davant el Comité de Races de Ramat d’Espanya, per part de la Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació, de la Generalitat Valenciana, i en fou favorable la resposta, per tant, s’aprovà el seu reconeixement oficial com a raça canina espanyola.

L’oficialització definitiva de la raça, però, no es produeix fins el 30 de març de 2004, mitjançant la publicació de l’Ordre APA/807/2004, de 24 de març, per la qual s’actualitza l’annex del Reial Decret 558/2001, de 25 de maig, i es regula el reconeixement oficial de les organitzacions o associacions de criadors de gossos de raça pura. Aquesta Ordre atorgà el definitiu reconeixement oficial del Gos Rater Valencià com a raça canina espanyola, i a més a més, publicà, també amb caràcter oficial, el seu estàndard o patró racial.

2. REGISTRES INICIALS

A partir de l’oficialització del Gos Rater Valencià, s’han dut a terme Registres Inicials per part de l’ANGRV, en les següents exposicions o concursos:

– Exposició Internacional de Xerés (20 de novembre de 2004).
– Concurs Monogràfic de València (18 de desembre de 2004).

– Exposició Internacional de Madrid (21 de maig de 2005).
– Exposició Nacional de València (17 de desembre de 2005).
– Exposició Internacional de València (18 de desembre de 2005).

– Concurs Monogràfic del Grau de Gandia (21 de gener de 2006).
– Exposició Internacional de Castelló (18 de juny de 2006).
– Concurs Monogràfic de València (16 de desembre de 2006).

Actualment, es realitzen Registres Inicials amb regularitat a fi de “normalitzar” aquells exemplars que no posseïsquen documentació oficial.

Aparença general: De talla petita, elipomètric i subbrevilini, de capa variable predominant la tricolor.

Aptitud: Gos dedicat ancestralment a la cacera tradicional de rates d’aigua, conills i talps, a més de ser un  magnífic gos de guarda per la seua capacitat per a avisar mitjançant els lladrucs. Actualment ha derivat també a gos de companyia.

Proporcions importants: Amplària del crani/longitud del crani: 1/1.
Longitud de la cara/longitud del crani: 3/5.
Alçada a la creu/ diàmetre longitudinal: 4/3

Temperament: Caràcter viu i alegre, un tant nerviós. Carinyós i fidel, encara que no li agraden els estranys. És valent, tant en la cacera com en la defensa de les propietats dels seus amos. Molt intel·ligents. Aprenen ràpidament.

Cap: Ben proporcionat respecte al cos. Eixos cràniofacials paral·lels. Depressió frontonassal marcada.
Regió facial: Cara estreta. Tòfona negra i petita. Llavis fins, amb la comissura labial no marcada.
Boca: Dents blanques, d’implantació correcta i mossegada en tisora.
Ulls:  Mitjans, ovalats i poc eixits. Color de l’iris castany. Parpelles fines i ben pegades a l’ull.
        Orelles: Alçades, i de grandària mitjana (uns 10 cm), triangulars i d’inserció alta.

Coll: Cilíndric, vigorós i àgil, amb musculatura desenvolupada i sense papada.

Tronc: D’aspecte quadrangular. Musculatura ferma i ben marcada. Creu poc pronunciada, a la mateixa altura que la gropa. Línia dorsolumbar recta. Gropa curta en lleuger descens. Pit ampli, fort i musculat. Costelles arquejades i ventre recollit.

Cua: Amputada sense respectar cap vèrtebra o deixant-ne sols la primera. Hi ha individus anurs.

Extremitats: Molt musculades i perfectament aplomades.

Membres anteriors: rectes i paral·lels. Braç fort i gruixut, avantbraç llarg i fi, però d’ossada massissa. Els colzes no deuen estar separats, ni apretats al pit. Mans de llebre. Ungles i almohadilles plantars resistents. Presència d’esperons.

Membres posteriors: molt potents, amb les angulacions molt marcades i gran musculatura, la qual cosa li aporta una gran capacitat per a efectuar grans salts. Garrons pronunciats, amb tendons ben definits. Peus, ungles i almohadilles igual que a les extremitats anteriors. Absència d’esperons.

Moviment: ràpid i airós, amb gran facilitat per al salt.

Pell: Molt fina i pegada al cos.

Pèl: Fi i curt, no ha de tenir més de 2 cm de longitud.

Capa: Predominen las capes tacades sobre les uniformes. Entre les capes tacades, la més abundant és la tricolor (negre/foc amb taques blanques), seguida de la negre/foc. Hi ha també les capes negre/blanc, canyella/blanc, xocolate/foc i xocolate/blanc. Dins de les capes uniformes es presenten la capa canyella i la negra.

Tamany i pes. Alçada a la creu: mascles: de 30 a 40 cm, essent la ideal 36 cm; femelles: de 29 a 38 cm, essent la ideal 33 cm  En ambdós sexos es tolera un cm. per excés o per defecte del marge expressat, sempre que l’exemplar siga harmònic i sense defectes. Pes de 4 a 8 Kg.

Defectes. Qualsevol desviació dels criteris esmentats es considera defecte, i la seua gravetat, depén del grau de desviació de l’estàndard. Se’n cataloguen de dos tipus:

a)  Defectes lleus:  Tòfona rosada o amb taques despigmentades. Proporcions longilínies. Caràcter tímid i covard.

b) Defectes greus (eliminatoris): Monorquídia o criptorquídia. Albinisme. Prognatisme superior i/o inferior. Mossegada que no siga en tisora. Absència de més de dos premolars. Orelles que no siguen completament alçades. Presència d’esperons als membres posteriors. Pèl llarg i/o arrissat. Qualsevol capa diferent a la de l’estàndard.