Gos d’Atura Català


Cadells disponibles

Fotos i informació dels cadells que actualment tenim disponibles.

Llegir més

Els nostres gossos

Fotos i informació detallada sobre els nostres gossos.

Llegir més

Com ho fem?

Filosofia i objectius de Gosllucanes la nostra història com a criadors.

Llegir més

L’origen exacte de la nostra raça no és del tot conegut. Les hipòtesis amb més pes van en el sentit que el seu primigeni vingué a Europa, provenint de l’Àsia, degut a les grans invasions orientals. I probablement fa més o menys 2000 anys, els romans, durant la seva expansió pel mediterrani, varen portar les seves races canines a la Península Ibèrica i es mesclaren amb els gossos locals.

Aquesta mescla -mig local (presumptament ja adaptat al país) i mig forastera- anà adaptant les seves característiques físiques i comportamentals a les molt variades característiques geogràfiques i climàtiques del Principat de Catalunya. País amb una accidentalitat geogràfica molt accentuada: des del litoral marcat pel mar mediterrani, fins als Pirineus; passant per les planes, turons, serralades, altiplans… El país amb més densitat forestal d’Europa! I el segon més muntanyós -després de Suïssa-. Això sumat a les característiques climàtiques marcades pel clima mediterrani i als molts microclimes que varien en poquíssims quilòmetres. I no pas menys important, aquest nou gos s’anà modelant en relació amb la convivència dels catalans (que, no debades, també tenien i tenim el caràcter marcat per les característiques del context emmarcat en el nostre petit país). Ambtot, segurament el moment més important per determinar les característiques típiques del gos d’atura català actual fou la selecció pel treball .

Tanmateix, desconeixem l’antiguitat exacte del gos d’atura català, segurament estem parlant d’un parell de segles enrere. Quan als Pirineus Catalans, alguns pastors van començar a substituir els rabadans per petits gossos intel·ligents i enèrgics. Així, durant dècades, anaren seleccionant els gossos no pas per capricis ni patrons de bellesa física, sinó per la seva capacitat per menar i “aturar” el ramat (d’aquí ve el nom de gos d’atura; que, en llengua catalana, es pot dir de qualsevol raça de pastor: així, és ben correcte dir, per exemple, gos d’atura alemany). Així, els gossos que demostraven bones aptituds pel treball es convertien en el millor company de feina i de fatigues del pastor. Que aquest l’encreuava amb el gos d’atura del pastor veí, d’aptituds i característiques semblants al seu degut a la consanguinitat determinada per l’aïllament de la Serralada dels Pirineus en aquella època. De la mateixa manera, el gos d’atura que no servia era eliminat, com a mínim, del treball. I així, d’aquesta manera, els pastor anaren fixant característiques idònies per treballar: tant de caràcter, com físiques.

Les relacions normals entre els catalans, i la transhumància, féu que de forma natural, el gos d’atura català passés dels Pirineus a les planes de l’Empordà, al Lluçanès, al Vallès, al Penedès… I així per tot el territori rural principatí. I per aquest motiu és lícit i correcte dir que el gos d’atura català és la raça autòctona del Principat de Catalunya (i una de les races pròpies dels Països Catalans). A més a més, l’important prestigi que guanyà aquesta raça en el món ramader féu que alguns pastors del País Valencià també treballessin amb gos d’atura català.

A principis del segle XX aquesta raça patí un època fosca : l’abandonament de la gent del camp per anar a treballar i viure la ciutat disminuí l’activitat ramadera reduint el nombre d’exemplars de gos d’atura català. Això sumat a la progressiva introducció de races canines forasteres -incomprensiblement consagrades per bona part dels catalans- que es mesclaren amb el gos d’atura català, anà provocant una progressiva desfiguració dels trets típics de forma molt preocupant i perillosa pel futur de la raça. Ja que en aquesta època ningú conserva la raça ni la cria de forma selectiva i moderna. Les races estrangeres eren “més maques” i tingueren molt d’èxit, mentre que el nostre gos, ja molt mestissat, ja no era apreciat com un gos de raça , sinó percebut com a un petener . Tot això portà al gos d’atura català a fregar l’extinció .

Malgrat tot, el 1929 el veterinari de Ribes de Freser i el President de la Canina de Catalunya redactaven el primer estàndard de la raça, la qual passava a ser reconeguda oficialment. Ja existia un patró racial de com havia de ser el gos d’atura català, però faltaven criadors que ho portessin a la pràctica… Fins que als anys 70, Àngel Jorba, criador i primer recuperador de la raça; va recórrer el Berguedà i el Solsonès cercant exemplars típics.

I a l’any 1981 es fundà el Club del Gos d’Atura Català . En aquell moment ja hi havia un petit nucli de criadors de la raça, molts d’ells també recuperadors de la raça. Els quals adquirien d’ells pastors, els gossos d’atura català que encara mantenien les característiques típiques per tal de reproduir-los i marcar el trets típics de la nostra raça. I a l’any 1984 es redacta l’actual estàndard, més ampliat que l’anterior.

Des de llavors la popularitat del gos d’atura català ha anat en augment, no només a nivell nacional català, sinó també a nivell internacional.

Actualment participen en concursos, en exposicions canines, se’n veuen pel carrer, hi ha criadors i amants del nostre gos… És a dir, la raça està salvada! Tanmateix, el gos d’atura català és una raça molt equilibrada i amb unes característiques físiques i mentals extraordinàries que -com a opinió personal- encara no són prou reconegudes arreu. En especial, creiem que és de vital importància que els mateixos catalans valorem el gos d’atura català com a una joia del nostre patrimoni cultural, del nostre bestiari, i també, les seves extraordinàries característiques físiques i comportamentals.

Treballant: (al camp)

A diferència d’altres races d’atura, la nostra raça no és un “gos de pastor” sinó que és un “Gos Pastor”. És a dir, a part de rebre les ordres del pastor i que gaudeix d’una gran capacitat per a comprendre-les, també té una característica extraordinària en el món caní: té la capacitat de “prendre decisions” . És a dir, quan ha après quin és l’objectiu: sigui tancar el ramat a l’estable, sigui en tasques de transhumància, sigui per traslladar el ramat d’una zona de pastura a una altra, el gos d’atura català pren les seves decisions de quina és la seva manera de fer-ho segons les circumstàncies. Per tant doncs, no és un gos que se li hagin de donar moltes ordres per minut; és un gos que, formant equip amb el pastor, és la millor eina del món per treballar en la complexa geografia catalana, ja que és una raça autòctona, i per tant, perfectament adaptada a les característiques geològiques i climàtiques del nostre país.

D’altra banda, els pastors coincideixen també, en que el gos d’atura català és un ca inesgotable , un gos que pot manar, tot sol, un ramat de més de 100 caps de bestiar; alhora que pot fer, incansablement, llargues jornades de treball. Tanmateix, les habilitats que demostra un gos que treballa totes les hores solars del dia, tots els dies de la setmana i amb un ramat molt nombrós; són diferents del que treballa en un ramat reduït, familiar, i en el qual només mena el ramat per treure’l del tancat a pasturar als camps i posteriorment recollir-lo i tornar-lo a tancar.

Un exemple de les seves ganes de treballar, i que gaudeix fent-ho, és que un gos d’atura català que fa dies que no treballa surt boig i amb unes grans ganes de córrer. Un cop s’ha esbravat, llavors sí, comença a treballar bé, amb la seva gran capacitat per fer-ho. És un gos per fer-lo treballar el dia a dia.

A la llar: (amb família)

Un gos alegre que sempre és al mig, que fa una gran companyia, que es guanya en poc temps un lloc entre la gent. Un gos que sempre està pendent del seu amo o mestressa, i la necessitat acaba essent, necessàriament, mútua. És un gos vigilant, mogut, incansable i en general un punt desconfiat amb els forasters, però no pas agressiu. És una raça molt intel·ligent, tossuda, però obedient . Tanmateix, tot i ser fidel té personalitat pròpia.

És una raça amb una gran predisposició genètica a ser un gos equilibrat. El gos d’atura català s’adapta com ningú a les situacions i el grau d’activitat que se li demana segons la diferència de cada context . Per exemple, es pot tenir un gos que a dins de casa sigui com una manta; que quan se’l treu a passejar estigui actiu, però no pas incontrolable; i que quan es treu a la muntanya, a buscar bolets, d’excursió… Sigui tant actiu, enèrgic i incansable que fa que sembli impossible que sigui el mateix gos que hores abans estava jaient insolentment de panxa enlaire al costat del sofà del menjador de casa. Això, per nosaltres, és un altre signe de las seva gran intel·ligència, i és el què el fa tant apte, la mateixa raça i el mateix exemplar, de ser un bon gos d’atura, un bon company de fatigues, excursions… I un molt bon gos de família o fins i tot de guàrdia.

Una dada representativa del seu caràcter extraordinari és que a molta gent indiferent amb els gossos en general, o que fins i tot les persones que temen els gossos, el gos d’atura català el captiva; tant per la seva mirada com per l’energia i vivesa, i l’equilibri i noblesa que se’n desprèn. I perquè no dir-ho, també per la seva bellesa.

Altres activitats en que el Gos d’Atura Catala hi destaca:

Agility: una activitat que requereix agilitat, com el seu nom indica, però sobretot equilibri comportamental, motivació i obediència. A més a més d’un mínim de capacitats físiques: resistència, velocitat, capacitat de girs ràpids… Característiques que el Gos d’Atura Català, forjat per treballar en ramat, s’hi adapta com anell al dit.

Canicross: Requereix unes característiques no gaire diferents a les de l’agility. Destacar que cal un gos resistent i molt obedient, alhora d’un bon vincle gos-propietari. Per tant, és una altra activitat on el Gos d’Atura Catala hi encaixa perfectament

Gos d’assistència: Com el cas de la Dènia de Graselles que va aprovar l’examen per ser una gossa d’assitència R.E.A.D. per nens i nenes amb problemes de lectura.

Activitats de gos policia: recerca de persones

Agility - Malla - Gos d'Atura Català

Núm. FCI: 87

Difusió: Gos originari del Pirineu Català, que es va escampar a la resta de zones ramaderes de Catalunya a causa de la seva tasca habitual, la pastura.

I.- ASPECTE GENERAL I CARÀCTER

Descripció: Gos molt sobri, viu i intel·ligent, de mirada noble, caràcter rústic i agradable , molt devot del pastor i dels ramats que hom li confia, no s’apropa als desconeguts, per la qual cosa de vegades sembla esquerp. És un gran vigilant. Molt resistent a la calor i al fred i a tots els agents atmosfèrics. Amb l’alimentació més frugal en té prou per a treballar en les condicions extremes indicades.

Alçades: De 47 a 55 cm en els mascles i de 45 a 53 cm en les femelles.

Proporcions: D’estructura intermèdia, és un gos ben format, d’alçada mitjana i de pèl força bonic. Lleugerament més llarg que alt, aproximadament en la proporció 9 a 8.

Utilització: En la tasca de vigilar els ramats és on aquest gos demostra la veritable essència de la seva raça, ja que no fa només el que el pastor mana, sinó que en molts casos és capaç de prendre decisions pròpies, dirigint el ramat amb una facilitat sorprenent i obligant les ovelles a no separar-se de les altres. El seu coratge i valor fan que també pugui emprar-se en missions de vigilància. Per la seva mida, pèl formós, intel·ligència i gran fidelitat als seus amos pot ésser un excel·lent gos de companyia.

II.- CAP

Generalitats: Cap fort, lleugerament convex i ample de base, sense que resulti pesat, ben proporcionat amb la resta del cos. La proporció crani-morro és de 4 a 3.

Crani: Lleugerament més llarg que ample, amb un solc netament accentuat en el seu primer terç, que després s’aplana; i la resta, fins l’occipital, forma una cresta. Os occipital pronunciat. El perfil superior del crani és lleugerament corbat i pot presentar un curt espai menys accentuat al centre. Les òrbites frontals ben desenvolupades, tant en sentit longitudinal com transversal. Arcs superciliars ben marcats.

Depressió fronto-nasal (o stop): Ben visible, però no molt pronunciada.

Morro: Recte, més aviat curt, en forma de piràmide truncada i amb les arestes arrodonides.

Nas: Recte, proporcionat al cap, i sempre negre.

Llavis: Més aviat grossos, recollits, d’un tall gairebé recte, el llavi inferior no cau. Intensament pigmentats de negre. També és negre el paladar.

Dents: Fortes, de bona mida, blanques i sanes. Mossegada en tisora. En alguna ocasió, ullals despuntats, en els gossos que treballen.

Ulls: Molt oberts, expressius, de mirada viva i intel·ligent. Arrodonits, de color ambre fosc i amb les parpelles envoltades de negre.

Orelles: D’inserció alta, triangulars, fines i acabades en punxa. Cartílag d’inserció suau i gens gruixut, pengen enganxades al cap. Relació d’amplada-llargada de 8 a 10. Cobertes de pèls llargs que acaben amb un serrell. Mòbils. S’accepta que en gossos de treball se’ls retallin.

III.- COLL

Vigorós, sòlid, musculós, més aviat curt, però amb una proporció que li permet una bona mobilitat. Ben enganxat a l’esquena.

IV.- TRONC

Aparença: Lleugerament allargat, fort, musculós, amb sensació de força i agilitat.

Creu: Destacada.

Llom: Línia dorsal recta, gens ni mica ensellat, amb una lleugera elevació a la gropa que sempre és igual, o lleugerament menys elevada que la creu. A cop d’ull pot semblar que és més alta la gropa a causa del pèl i subpèl que hi té.

Gropa: Robusta i musculosa, suaument inclinada.

Pit: Ample, ben desenvolupat, arriba a l’alçada dels colzes. Costellam arquejat, no pla, per a obtenir una bona capacitat de treball.

Ventre i costats: Ventre lleugerament recollit, amb els costats curts, però forts i ben marcats.

V.- CUA

D’inserció més aviat baixa. Pot ésser llarga (sobrepassant lleugerament el garró) o curta (sense passar dels 10 cm). Hi ha exemplars anurs i, en els de treball, s’admet la cua tallada. La cua, quan el gos reposa, cau repenjada en la seva part inferior; també s’accepta en forma de sabre. En moviment, porta la cua alegrement, però mai enroscada al llom. Està coberta d’abundant pèl suaument arrissat.

VI.- MEMBRES DAVANTERS

Aspecte: Les potes davanteres són fortes, segures, dretes i ben aplomades tant si es miren per davant com de costat.

Proporcions: La distància colze-creu és aproximadament igual a la del colze-terra.

Espatlla: Musculosa i forta, lleugerament obliqua.

Braç: Fort i musculós, amb els colzes paral·lels, ni tancats ni oberts, ben enganxats al cos.

Angle escàpulo-humeral: Aproximadament de 110°.

Avantbraç: Vertical, fort, molt adequat per al treball.

Angle humero-radial: Aproximadament de 135°.

Carp i metacarp: Segueixen la mateixa verticalitat que l’avantbraç, i són més aviats curts.

Peus: Ovalats, sotapeus negres i durs. Membranes interdigitals ben manifestes i cobertes d’abundants pèls. Ungles negres i fortes.

VII.- MEMBRES POSTERIORS

Aspecte: Forts, musculats i ben aplomats, donant sensació de potència i agilitat.

Cuixes: Llargues, amples i musculoses, amb ossos forts.

Angle coxo-femoral: Aproximadament de 120°.

Cames: D’os i músculs més aviat forts.

Angle fèmoro-tibial: Aproximadament de 120º.

Garrons: Més aviat baixos. Paral·lels i ben aplomats.

Angle del garró: Aproximadament de 140°.

Metatars: Més aviat curt, fort i vertical al terra.

Peus: Iguals als anteriors, però presenten un doble esperó amb os, d’inserció baixa i units entre ells amb el primer dit del peu mitjançant una membrana interdigital.

VIII.- MARXA

Suau, típica dels gossos de pastor. Només galopen en espais molt grans, la qual cosa fa que al “ring” la marxa típica sigui el trot curt, com fan tots els gossos amb esperons.

IX.- PELL

Més aviat gruixuda. Tensa en el cos i cap. Ben pigmentada.

X.- PÈL

Llarg, estirat o molt poc arrissat. Aspre. Abundant subpèl, sobretot al terç posterior. En el cap té barba, bigoti, tupé i sobrecelles que permeten veure els ulls. Cua ben proveïda de pèl, igual que les extremitats. Cal remarcar que quan muden el pèl succeeix un típic fenomen, ja que ho fa en dos temps. En el primer, es canvia el pèl de la meitat davantera del gos, i dóna la sensació que es tracta de dos mitjos gossos amb pèl diferent. En el segon temps, canvia la meitat posterior i torna a igualar-se.

XI.- COLOR

De lluny semblen monocroms, i poden presentar tonalitats més clares a les extremitats. Vistos d’aprop s’observa que la coloració vé donada per la barreja de pèls de diferents tonalitats: neula, terrós més o menys rogenc, gris, blanc i negre. Els colors bàsics que resulten de la barreja són:

Neula: En les seves tonalitats clara, mitjana i fosca.

Terra: Amb pèls de color terra, neula, blancs i negres. Amb tres tonalitats clara, mitjana i fosca.

Gris: Format per pèls blancs, grisos i negres, amb tonalitats que poden anar del gris-argent al gris-negre. Si domina el negre i només combina amb pèls blancs, dóna un negre amb aspecte de gebre.

També hi ha exemplars amb mescla de pèls negres, neula i terra rogenca que poden dominar en algunes parts, donant la sensació d’exemplars negre i foc.

No s’admeten les taques negres ni blanques. A vegades es toleren unes petites agrupacions de pèls blancs en forma d’estrella pectoral o en la part superior dels dits, que en cap cas no han d’anar acompanyades de l’ungla blanca.

XII.- DEFECTES

Greus: Cap pla o sense solc. Orelles en forma de rosa, mal implantades, amb el cartílag d’inserció fort, llargues o separades. Ulls clars. Manca de dos pre-molars. Lleuger prognatisme. Esquena ensellada. Membres o peus desviats. Alguna ungla blanca. Manca d’os en els esperons o esperó simple.

Eliminatoris: Manca de pigmentació en els llavis, nas, parpelles o paladar. Nas marró. Ulls blavosos. Taques blanques. Manca de més de dos pre-molars o de dues dents. Cua enrotllada sobre el llom. Manca d’esperons o de membranes interdigitals. Totes les ungles blanques. Més de 3 cm per excés o per defecte, sobre els límits de l’alçada. Cap amb aspecte de Pastor dels Pirineus o Briard. Prognatisme superior o inferior. Exemplars mascles monorquidis o criptorquidis.

CONSIDERACIONS SUPLEMENTÀRIES

En igualtat de condicions de qualitat, sempre es preferirà, en la classificació, els gossos sense cap mutilació (orelles, cua i ullals tallats per motius de treball). No es qualificaran els que presentin aquestes mutilacions si no són gossos de treball de pastura. Pel que fa al color, són desitjables i s’apreciaran les tonalitats ben pigmentades. En els mascles, els testicles han d’estar ben desenvolupats i abaixats en l’escrot.